Quarta setmana

Setmana del 24 al 28 d’Octubre

Aquesta setmana a bases didàctiques i disseny curricular vam estar donant els principis psicopedagògics de l’aprenentatge significatiu.

Segons Zabala l’aprenentatge ha de ser significatiu i funcional. Un aprenentatge significatiu i funcional es aquell que és pràctic, útil, eficaç i que té sentit, és a dir, que allò que hem après u traslladem a la vida real i l’apliquem en diferents contextos o situacions. Hi ha diferents tipus d’aprenentatges, el de memorització, que és el mecànic, i l’elaborat i útil per a la comprensió i interpretació, que és el significatiu o profund.

Les competències impliquen una acció i una intervenció en la qual es necessària la mobilització de diferents recursos constituïts per esquemes d'actuació que integren coneixements, procediments i actituds. No es pot aplicar una acció si els esquemes d’actuació i els seus components no han estat adquirits amb un major grau de significativitat possible. És a dir, no es pot aplicar allò que no s'ha entès ni s'ha dominat suficient. O lo après es comprèn i es domina profundament, o serà difícil utilitzar-lo de forma competent davant una situació de la realitat. No es pot ser competent si l'aprenentatge dels components ha set après mecànicament.


Una de les coses que m’agradaria ressaltar de les que diu Zabala és que l’ensenyança està plena de coneixements adquirits per repetició, però que després som incapaços i incompetents per ha aplicar-les en situacions concretes. Crec que té molta de raó, ja que a l’escola ens ensenyen a resoldre equacions o a analitzar un test, però tot això després no ho sabem aplicar a la vida real, tal volta perquè no té sentit o perquè no ens ensenyen a aplicar-ho. Per això volem que les coses canviïn i ensenyar-li’ls als nous futurs alumnes un aprenentatge significatiu i funcional, per a que aprenguin a ser competents.

Uns quants d’investigadors han contribuït a identificar els factors i característiques que contribueixen a que els aprenentatges siguin més profunds i significatius. Utilitzant la proposta integradora de Coll (1987, 1990 i 1993) podem reconèixer una sèrie d’explicacions desenvolupades per diversos autors i que poden expressar-se en una sèrie de principis psicopedagògics:

·         Esquemes de coneixement i coneixements previs.

L’estructura cognitiva de la gent està formada per esquemes de coneixement, que són aquelles idees que la persona té sobre alguna cosa. Al llarg de la vida aquests esquemes es revisen, es modifiquen, es tornen més complexes i s’adapten a la realitat, això passa perquè tenim que aprendre més profundament les coses bàsiques que ja sabem, és a dir, desenvolupar nous aprenentatges. Els nous aprenentatges es construeixen a partir dels coneixements previs. S’han d’adaptar els nous aprenentatges als esquemes de coneixements.

·         Vinculació profunda entre els nous continguts i el continguts previs.

Quan s’ensenya un nou aprenentatge, la distància entre el que es sap i lo que s’ha d’aprendre, ha de ser adequada per a que l’alumne pugui relacionar i treure conclusions del nou aprenentatge. Si és així, parlarem d’un aprenentatge significatiu. Però si aquestes condicions no estan presents es farà un aprenentatge superficial, mecànic, és a dir, que el nen no relacionarà els nous coneixements amb aquells previs que tenia y s’oblidarà ràpidament d’ells.

·         Nivell de desenvolupament.

Per a que el procés d’aprenentatge es desenvolupi fa falta que els alumnes sàpiguen actualitzar els seus esquemes de coneixement, comparar-los amb lo que han après, identificar similituds i discrepàncies i saber integrar aquesta nova informació als seus esquemes. Tot això dependrà del nen, de les seves capacitats cognitives, és a dir, del seu nivell de desenvolupament.

·         Zona de desenvolupament proper.

La zona de desenvolupament proper és la distància que hi ha entre el que es sap fer i el que s’ha de saber fer, tot això es realitza amb ajuda. Aquests nous aprenentatges al que es volen arribar són nous reptes que hi ha que intentar superar.

·         Disposició per a l’aprenentatge.

En la disposició per a l’aprenentatge i en la possibilitat de convertir-lo en significatiu, intervenen, a part de les capacitats cognitives, factors lligats a les capacitats d’equilibri personal, de relació interpersonal i de inserció social. Cada alumne veu de diferent manera les situacions de l’ensenyança i l’aprenentatge, i aquesta forma de veure-la pot influir en la manera de col·locar o ordenar els nous continguts i en els resultats que s’obtindran.

·         Significativitat i funcionalitat dels nous continguts.

Una de les condicions per a que un aprenentatge sigui significatiu es que tingui sentit. Aquesta condició es compleix quan l’aprenentatge és útil, eficaç o pràctic, és a dir, quan és funcional.

·         Activitat mental i conflicte cognitiu.

Normalment es més fàcil aprendre de memòria, de forma mecànica, que comprendre el seu significat. Per a que es produeixi l’aprenentatge es molt important el paper actiu i protagonista de l’alumne. Es necessari que desenvolupi una activitat mental reelaborant els seus esquemes de coneixement. Un dels processos que té major rellevància és el conflicte cognitiu, que diu que l’alumne ha de qüestionar les seves idees com a un pas previ per a la construcció de significats. Aquesta activitat mental es possible a partir de la observació, el anàlisis, els contrastes, la aplicació en contextos diversos, etc.

·         Actitud favorable, sentit i motivació.

Per a que l’alumne aprengui significativament es necessita molt d’esforç, però sobretot una actitud favorable cap a l’objecte d’aprenentatge. També hi ha que donar-li sentit a lo que aprenem, és a dir, considerar necessaris els coneixements per ha que ens donin respostes a qüestions o que millorin els que ja sabem. Hi ha dos tipus de motivació:

-Intrínseca à relacionada amb l’aprenentatge per a un mateix.

-Extrínseca à relacionada amb l’aprenentatge que busca una recompensa, una nota, l’aprovació del professor, dels companys,etc.

·         Autoestima, autoconcepte i expectatives.

L’aprenentatge no només té un efecte cognitiu, sinó que també incideixen l’autoconcepte i l’autoestima. Les expectatives de l’èxit són determinants molt importants per a desenvolupar una actitud favorable cap a els continguts i els deures que faciliten el seu aprenentatge. És a dir, si un nen es valora i es veu be  afavorirà en el seu aprenentatge, però també les expectatives del docent han de ser positives per així ajudar-los.

·         Reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició.

La capacitat de  reflexiona com es produeix el propi aprenentatge no només aconsegueix que aquest sigui més profund i significatiu, sinó que facilita els nous aprenentatges. Regular el propi aprenentatge és un factor clau, ja que comporta saber planificar que estratègies d’aprenentatge s’han d’utilitzar en cada situació, aplicar-les, controlar el procés, avaluar-lo per a detectar possibles errades i ser capaç de transferir tot a una nova actuació. És a dir, saber veure també lo que fas mal i intentar rectificar-ho per a una altra volta.

Les activitats d’ensenyança-aprenentatge s’han d’ajustar al màxim a una seqüencia clara amb un ordre d’activitats que segueixi un procés gradual.

Es requereixen activitats amb ajuda de diferents graus i pràctiques guiades. L’ordre i el progres de les seqüencies d’ensenyança-aprenentatge estaran determinats per les característiques de les ajudes que s’aniran donant al llarg de l’aplicació del contingut.

Activitats de treball independents per a que el nen pugui demostrar la seva competència en el domini del contingut après. 

En conclusió, aquest aprenentatge significatiu per a mi és molt important, ja que crec que si ensenyarem als nostres alumnes amb aquestes deu propostes que ens plantegen diversos autors, ells aprendrien millor i concebrien un aprenentatge significatiu i funcional, i no mecànic com sol passar ara. Penso que també l’educació seria més divertida i no tant monòtona, perquè quan li donéssim el nou aprenentatge ells el tindrien que desenvolupar, és a dir, relacionar-lo amb els coneixements previs que tenia i treure conclusions. També els tenim que ensenyar a que ells mateixos s’avaluïn, a que es facin preguntes com: Que he après i que no he après? He ampliat els meus esquemes de coneixement? Ho he fet be?, i sinó, Quins erros he comès?.  

http://www.flickr.com/photos/isfapd/4542481177/sizes/m/in/photostream/

He posat aquesta imatge perquè em reflexa alguns punts dels principis psicopedagògics. Per exemple nosaltres tenim un esquema de coneixement de les coses, però al llarg de la vida aquests esquemes es modifiquen, es tornen més complexes i s’adapten a la realitat, és a dir, creem nous coneixements. Aquesta imatge es relaciona amb això perquè de una bombeta normal y corrent, un esquema de coneixement, l'hem modificat, l' hem tornat més complexa i l'hem adaptat a la realitat, i gràcies a tot això, hem tret una nova bombeta de baix consum. Amb aquest nou aprenentatge hem pogut arribar a una conclusió, la qual és que la nova bombeta gasta menys. Per a arribar fins a aquest nou aprenentatge hem tingut que reflexionar i passar per la zona de desenvolupament proper, que és la distància que hi ha entre el que es sap fer i el que s’ha de saber fer. Sabíem que es podia fer una bombeta de baix consum, però teníem que saber com fer-ho. Aquest nou aprenentatge era un repte que hi havia que intentar superar i gràcies a les capacitats cognitives de les persones s'ha pogut fer.